Guanya l’urbanisme del bé comú

(publicat a El Pais, 22 d’octubre del 2015)

L’operació que va dissenyar l’anterior govern municipal de CiU, amb el suport del PP, orientada a permetre la construcció d’un hotel de luxe a l’edifici que ocupa el Deutsche Bank, implicava, per davant de qualsevol altra consideració, un clar desequilibri volumètric, una agressió urbanística en un espai sensible i dèbil, però alhora ben rellevant, com és la cruïlla entre la Diagonal i el passeig de Gràcia. Fa unes setmanes rebíem la bona notícia: el promotor, grup d’inversió KKH, renunciava al projecte de fer un hotel de gairebé 100 metres d’alçària en aquell delicat i dèbil encreuament.

Fem memòria, aquest projecte requeria una modificació del Pla general metropolità (PGM) ja que l’actual edifici està fora d’ordenació, i la proposta que hi havia sobre la taula, evidentment, també. Fa anys es va decidir que en aquest entorn urbà fràgil, els edificis de gran alçària –tan propis del porciolisme i tan adients per promoure l’especulació al servei de l’interès privat– havien de quedar exclosos. I ara més que mai, quan cal protegir de forma activa la trama històrica de la Vila de Gràcia, i s’està impulsant un procés participatiu sobre el futur pla d’usos del districte.

Segons el PGM allà hi té cabuda una construcció de planta baixa més quatre pisos. L’actual edifici té una alçària de vint pisos, molt superior, per tant, a la permesa. Si es volia tirar a terra aquell edifici calia que el nou s’adeqüés al que estableix el PGM, cosa que no va semblar gaire atractiva per al promotor. Per això, l’anterior govern municipal va proposar una modificació de planejament que va pactar inicialment amb el Partit Popular. La modificació permetia no només legalitzar la volumetria actual, sinó també donar cobertura jurídica a 9.600 m2 més de sostre, que es traslladaven de dos projectes que quedaven lligats a l’operació de l’hotel de luxe, per tal de justificar-lo. Es tractava de transferir dos sobrants d’edificabilitat: d’una banda el de Lluïsos de Gràcia –entitat social i cultural del districte–, d’altra banda el de l’antic Taller Mas Riera de l’Eixample, que passava a mans de l’Ajuntament.

Un resum orientat a legitimar l’operació podria ser: tindrem un nou hotel de luxe, on ja n’hi ha uns quants, guanyarem un nou espai per fer-hi algun equipament (Taller Mas Riera) i a sobre ajudarem una entitat (Lluïsos de Gràcia) que travessa algunes dificultats econòmiques.

Sembla una explicació senzilla, però amaga, si més no, dos elements preocupants, d’impossible justificació en termes de bé comú. D’una banda, l’operació comporta una aberració urbanística, una forma de fer ciutat predemocràtica i obsoleta, que trenca el consens polític i professional forjat als anys vuitanta i noranta. D’altra banda, l’operació té un únic motor real, l’obtenció d’una alta rendibilitat privada, un negoci immobiliari rodó, sense cap vinculació a l’interès ciutadà. Davant d’aquesta doble lògica porciolista i especulativa, cal defensar l’acord democràtic a l’entorn de la preservació dels teixits urbans del centre de la ciutat, i cal defensar un urbanisme transparent i democràtic, sense subordinació a cap interès privat.

Aquests dies, estem debatent àmpliament sobre hotels i pisos turístics. El nou govern municipal va tirar endavant una suspensió de llicències de tots els allotjaments turístics, també coneguda com a moratòria d’hotels (no només), temporal, cautelar i provisional. El seu objectiu és aturar o prohibir hotels? No, evidentment no. El seu objectiu és permetre un debat real sobre la càrrega turística dels nostres barris i decidir entre tots amb un pla de regulació on i com s’ha de repartir aquesta càrrega turística per tal de preservar la quotidianitat i la vida als carrers. L’actual govern no té res en contra dels hotels, ni de les inversions; benvinguda aquella inversió que pugui aportar una proposta arquitectònica de qualitat a la ciutat, només faltaria. Ara bé, hotels i propostes arquitectòniques han de complir unes regles del joc iguals per a tothom, i sense cap opacitat. No hi ha lloc per al tracte de favor. Tota decisió passa per la defensa de l’interès públic, el de totes i tots, el comú.

És evident que hi ha zones de la nostra ciutat saturades d’hotels i altres tipologies d’allotjaments turístics, però aquest no va ser el principal motiu de satisfacció que vam expressar en conèixer la notícia del Deutsche Bank. La satisfacció va ser produïda, sobretot, pel fet que el promotor privat havia entès quin era el debat, sabia que no comptava amb l’acord anterior i acceptava les regles del joc.

Per a la ciutat era un mal negoci fer una torre a la carta que suposava una aberració urbanística en l’entorn on se la volia ubicar. Especulació immobiliària que recorda massa a altres temps. Que la ciutat dels prodigis faci bandera del prodigi que suposa haver recuperat la democràcia real.