Repensant l’habitatge

Des de fa setmanes que intento robar-li hores al rellotge per poder seure davant l’ordinador i explicar tot el que estem fent, coneixent, treballant i, tot i el poc temps d’aquest nou mandat, la quantitat de coses que ja estem transformant.

Feia dies que en tenia ganes, però recentment he trobat una gran excusa per fer-ho i sobtadament no va relacionat amb el dia a dia de la gestió, de la política municipal. Dimarts vaig visitar la exposició “Pis(o) Pilot(o), Medellín-Barcelona” que podeu trobar al CCCB. Una d’aquelles exposicions que de tant en tant acull la ciutat i que es converteixen en una activitat imprescindible, una visita ineludible i més si tens la oportunitat d’anar-hi acompanyada de la mà d’alguns dels seus comissaris, com ha estat el meu cas. Gràcies David, Josep, Guillem i Alex per no haver permès perdrem la expo i haver-me acompanyat. Un luxe i un plaer.

L’exposició es divideix en dues parts. La primera detecta el problema i l’analitza. Cerca dades i les mostra suggerentment al visitant. Desnonaments, preu de l’habitatge, pobresa energètica, habitatges buits, rehabilitació, en definitiva  un repàs per tots i cadascuns dels elements que configuren el problema de l’habitatge. Alguns dels comissaris ho diuen ben clar: “l’exposició posa sobre la taula l’obligació de re-pensar l’habitatge”. Dubto que després de les conseqüències que la bombolla immobiliària ha produït a la nostra ciutat, i arreu, hi hagi qui qüestioni el fet de que l’habitatge és i ha de ser un dret, un dret social. Però la exposició va un pas més enllà. La exposició situa l’habitatge com l’aspecte central que determina la configuració de les ciutats, del model de ciutat.

L’habitatge i el carrer són definitoris de les nostres ciutats, dels nostres barris, de la qualitat de vida de veïns i veïnes, de la quotidianitat que omple el nostre dia a dia. Davant d’això, les respostes polítiques no han estat a l’alçada. Els darrers anys hem vist com diferents governs  invertien molts recursos públics en la millora de l’espai públic, places, carrers, transport públic i equipaments mentre deixaven, generalment, l’habitatge en mans del mercat. Això ha produït que molts barris hagin vist augmentat el valor del seus habitatges, donat que constructores, immobiliàries i financeres han prioritzat el lucre i l’especulació front les necessitats bàsiques de la gent, i en conseqüència veïns i veïnes amb menys renda han vist expulsats d’aquests barris cap a d’altres poblats de grans edificis residencials sense espai públic ni infraestructures de qualitat.

Dit d’una altra manera, decisions polítiques i econòmiques sobre l’habitatge no només han generat que milers de famílies s’hagin quedat sense garantia d’habitatge mentre tenim milers de pisos buits, sinó que amb aquestes polítiques hem buidat de veïnes i veïns els carrers que hem arreglat i que hem fet millors, la qual cosa ens  ha dut a l’absurd de tenir barris menys segurs, amb espais més banals. L’exposició posa en evidència aquesta realitat, una realitat compartida entre ciutats com Barcelona i Medellín.

A Barcelona, tenim molts exemples, segurament un dels més impactant és el fet que el barri Gòtic del districte de Ciutat Vella, tal com mostra el cens de població per barris de l’Idescat, ha perdut en els darrer quatre anys el 45% de la seva població empadronada. A Medellín, al centre, succeeix una cosa semblant. Un centre ple de vida durant el dia: feina, estudis, compres… però que per la nit ningú hi viu, un cercle viciós que es retroalimenta. Ningú hi vol viure perquè ningú hi viu.

La segona part per contra planteja tot un seguit de projectes, iniciatives i propostes innovadores, de tota la vida, impulsades per gent jove, per professionals, arquitectes i veïns i veïnes, per cooperatives, per universitats… que tenen lloc a Barcelona i Medellín. Un recorregut que et duu a l’habitatge com a solució. La solució a tenir ciutats més sostenibles, més habitables, més justes, més mixtes. Que dibuixa exemples d’enginy col·lectiu per conviure. Perquè la forma en que vivim i el tipus d’habitatges que tenim hauria de ser cosa de totes i tots.

La exposició presenta aquests models alternatius d’accés a l’habitatge com coses encara “experimentals”, dic encara perquè en una ciutat on massa gent no podria accedir a l’habitatge que ocupa per la renda que té fa més que urgent plantejar aquests models com propostes que han de tenir un pes més rellevant en el nostre dia a dia. Les polítiques d’habitatge de les ciutats han de servir per impulsar iniciatives com la masoveria urbana (la gent de la MULA la defineixen com un acord entre propietaris i masovers on es marquen uns temps determinats de contracte que justifiquen certa inversió de temps, material i recursos humans) o com les cooperatives d’habitatge de cessió d’ús (la gent de la Borda ho expliquen com una propietat col·lectiva amb ús personal).

Reformar. Cohabitar. Cooperar. Així acaba la exposició. Tres propostes que ens permeten abordar el repte amb optimisme. On fins ara es planificava fer de nou apostem per omplir de sentit el que ja tenim, repoblar els barris de veïns i veïnes, sobretot d’aquells que van a comprar, que surten al carrer a l’estiu amb la cadira i xarren amb el veí/veïna del costat, que escombren a la porta de casa, que estenen la roba i cuinen omplin els carrer d’olors… Habitar en comú i construir col·lectivament per democratitzar la ciutat.

Tenim una ciutat meravellosa. Tenim un teixit veïnal que es relaciona i que es preocupa pel que passa a Barcelona, i sobretot ara tenim voluntat política per posar l’urbanisme al servei de l’interès públic, de la gent. Tenim voluntat d’oferir alternatives i propostes que garanteixin el dret a l’habitatge, deixant enrere una lògica especulativa arrelada a l’accés a l’habitatge. Tot està per fer i tot és possible. I des del nou govern de Barcelona ja hi estem treballant.

No us perdeu Pis(o) Pilot(o).