L’urbanisme classista de Trias contra els barris

L’alcalde Trias va esperar molts anys per liderar la ciutat, molts. Em pregunto si en aquests anys a banda de voler-la liderar es va dedicar a pensar que hi volia fer, com imaginava la Barcelona amb l’empremta de CiU. Perquè si analitzem la seva empremta en diferents àrees com la econòmica, la urbanística o la social, veiem que Trias ens deixa una Barcelona més en venda que mai, dins d’un lògica mercantilista que genera guanys a uns quants però que empobreix la ciutat en global i amb ella la seva ciutadania. Una ciutat carregada d’especulació, de proliferació d’un comerç estereotipat de marques de luxe i de despersonalització del que és Barcelona.

Voluntat política per trencar consensos veïnals

Al començament del mandat l’equip Trias d’Habitat Urbà va revisar projectes de ciutat amb una perspectiva certament prepotent, menystenint els consensos assolits en els anys anteriors entre les associacions veïnals i les forces polítiques, tant del govern com de l’oposició. Així, van arribar a l’Ajuntament i van pensar que malgrat veïns i veïnes portessin anys i panys en comú reivindicant propostes de transformació del seu entorn urbà ells podrien presentar una proposta millor. Un exemple de la falta de respecte a la participació, a reconèixer que la ciutadania té veu pròpia i que un govern, sigui quin sigui, no es pot carregar així com així allò construït col·lectivament.

  • El Compromís per Glòries: Van plantejar que calia repensar tot el projecte, deixant enrere el Compromís assolit el 2007, per tots els partits i les associacions de veïns i veïnes de l’entorn. Es van trobar amb el rebuig veïnal i van haver de fer marxa enrere. Si avui a les Glòries no hi ha “tambor” i s’imagina una plaça, un parc urbà, és tot mèrit de veïns i veïnes i la seva lluita incansable. A tots ells i totes elles, gràcies!
  • El Calaix de Sants: Van intentar repensar tot el projecte, per fer–hi una rèplica del High Line que es pot trobar a Nova York. Tampoc va prosperar davant la contundent resposta veïnal.
  • La reforma de la plaça de la Gardunya: Más de lo mismo. Un intent de repensar tot el projecte que estava redactat i acordat, que novament fruit de l’acció col·lectiva veïnal no va prosperar.

Privatització de l’espai públic

Tot apunta a que si una cosa tenia clara Trias era fer de Barcelona un espai atractiu per tot voltor que estigués disposat a invertir-hi diners. (http://janetsanz.com/qui-esta-comprant-barcelona/). Per fer això possible un primer pas era posar a disposició del negoci l’espai públic.

  • La nova Ordenança de Terrasses: La normativa ha suposat un augment del nombre de terrasses presents a la ciutat, incrementant la sensació de particularització de l’espai públic, i planteja l’absoluta arbitrarietat per decidir el nombre de terrasses permeses en les zones singular: rambles, avingudes, etc… És a dir, per decret d’Alcaldia es determina el nombre i les característiques, mentre no es vetlla ni es garanteix l’accessibilitat a l’espai públic i ens trobem que algunes de les propostes dificulten la mobilitat autònoma i segura per a les persones amb diversitat funcional.
  • L’impuls d’equipaments privats en sòl públic: La proposta defer una pista d’esquí al barri de la Marina de la Zona Franca, o un parc temàtic al Triangle ferroviari del Bon Pastor amb el projecte “Sagrera Kids”, l’Open Camp… Projectes fets a mida per generar negocis privats en sòl públic on hauríem de posar-hi equipaments públics que ofereixin serveis bàsics no la darrera ocurrència.
  • El tancament d’espais públics: Castell de Montjuic, Hospital de Sant Pau i Park Güell: Proposta que en cap cas solucionael problema de la massificació turística i que només respon a un objectiu: el recaptatori. Per exemple, el debat sobre el Park Güell, aquest no ha de ser un debat només sobre la preservació del parc sinó també sobre la concepció de l’espai públic i del model turístic de la ciutat. Els problemes del Parc Güell no es solucionen al parc. La proposta del govern no inclou cap mesura a l’exterior del parc com regular directament l’accés dels autocars, a través de l’aparcament o propostes que permetin reduir i distribuir els visitans mitjançant els accessos des del transport públic, utilitzar part dels ingressos de l’impost turístic en el manteniment del parc…
  • L’ocupació de l’espai públic per activitats comercials: La Pista de Gel de Plaça Catalunya, l’augment de la publicitat en l’espai públic: Parades Autobús, samarreta del Barça a l’estàtua de Colon, el panell de led’s en l’edifici MWC, el Tòtem davant la Pedrera, etc… Un excés de particularització de l’espai públic i el paisatge urbà al servei del negoci.

Luxe per sobre de necessitats

L’alcalde que ha anat a Davos i a Miami a oferir la ciutat per fer negoci, ha estat insensible al dolor de la gent als barris. Les prioritats i els pressupostos de Trias han estat un compendi d’injustícies. 

  • La Marina de Luxe del Port Vell:  Una proposta que fa del Port Vell un espai excloent i elitista, amb uns usos adreçats al turisme de luxe que generaran impactes negatius per la convivència i la cohesió social als barris més propers com la Barceloneta. Una proposta que apropa la ciutat al parc temàtic i a l’expulsió de l’ús residencial en els barris més propers, on el luxe i l’elitisme tenen un paper preponderant.Suposa la privatització de l’espai públic: el Port Vell, que per la seva integració a la trama urbana de Ciutat Vella ha de ser un espai d’ús públic i accessible a la ciutadania en tot el seu àmbit.
  • La inversió per les Grans Vies/Vies Premium: Durant el mandat s’ha prioritzat la inversió pública en aquelles vies que Trias ha considerat “de primera” perquè estan al centre. Més de 30 milions d’euros al servei del turisme i el comerç de luxe. El Passeig de Gràcia i la Diagonal són l’exemple. Mentre oblidaven les inversions als barris. En el cas de la reforma del Paral·lel els veïns i veïnes denunciàvem com el barri patia els efectes de la turistificació, com ara la revalorització del sòl, l’augment del preu de la vida, o el risc de gentrificació, i exigien un procés participatiu per determinar la reforma. Per contra, es va menystenir la seva veu en tot el procés
  • El nou Pla d’usos de Ciutat Vella:  Un pla al servei dels grans hotelers ja que permet l’obertura de nous hotels a la “crosta” i en edificis protegits de nivell B. En un context on Ciutat Vella ja està saturada d’activitats, especialment hoteleres i de restauració. Per la seva elaboració no es va comptar amb la veu dels veïns i veïnes que pateixen dia a dia els efectes d’unes polítiques turístiques nefastes per la cohesió social.
  • La paralització de la llei de barris i la no substitució municipal: La Generalitzat ha paralitzat la Llei de barris, i el govern municipal no ha fet res per tirar endavant nous projectes d’inversió transversal als barris, tant necessaris en un context de crisi econòmica que persisteix i sobretot que ajuden a corregir la desigualtat espacial existent a la nostra ciutat.
  • Congelació de projectes de barris en transformació: Podríem avançar en les operacions en curs, però aquesta no ha estat una prioritat del govern municipal. Hi ha moltes ferides obertes que no s’ha volgut cicatritzar. Alguns exemples: A La Clota, el projecte de conservació que pretenia millorar les condicions de vida al barri amb noves urbanitzacions i claveguerams està pràcticament paralitzada.  A Trinitat Nova, es va Intentar paralitzar el projecte de remodelació del barri, per tal de substituir els edificis de pisos afectats per aluminosi, donada la falta d’inversió de l’INCASOL. Al Carmel, un projecte on l’objectiu era dignificar el barri també ha quedat paralitzat, i fins i tot han estat incapaços de oferir garanties de reallotjament a més de 50 veïns i veïnes afectat per un edifici en mal estat (carrer de Santa Rosalia). A Vallcarca, davant les peticions veïnals de repesar el pla vigent només s’ha fet un procés de participació sense avançar en com materialitzar el resultat del procés participatiu per preservar el cas antic. Al Bon pastor, on per la falta d’inversió s’ha intentat paralitzar l’impuls de nous habitatges per reallotjar veïns i veïnes per millorar la situació d’infrahabitatge.

Pelotazos i especulació

Durant aquest mandat els “pelotazos” i l’especulació han tingut un denominador comú: pacte CiU i PP. Operacions que en cap cas responien a l’interès públic, al de la majoria, a les necessitats quotidianes, a construir una ciutat al servei de les persones. Més aviat, són projectes al servei del negoci privat, del mercat. A més a més, tots aquests acords entre CiU i PP han substituït la veu dels veïns i veïnes. Ni una sola consulta ciutadana que avalés projectes importantíssims de ciutat: de renúncia a sòl industrial, d’ocupació d’espai públic, de privatització del front marítim… Ni un sol procés participatiu real per decidir que calia fer a la ciutat. 

  • Les ampliacions de grans centres comercials: L’ampliació del Centre Comercial Glòries aprovada per silenci administratiu, l’ampliació del Centre Comercial La Maquinista aprovada amb el PP i que ha suposat el primer gran “pelotazo” del mandat (72.000m2 de sostre industrial a fer norris per ampliar el centre comercial, de 20.000m2 de sostre a 45.000m2, i la construcció de blocs de pisos de 24 plantes), la proposta d’ampliació del Centre Comercial Heron City (aturada pel moment, però que el govern va acceptar a tràmit sense parpellejar), la proposta de comercialització de les botigues de la futura estació de la Sagrera, i la proposta de nou centre Comercial al voltant de la mateixa futura estació de la Sagrera… En definitiva, tota una acció que infla una nova bombolla: la comercial, i que atempta contra el comerç de barri i proximitat de la zona nord  i de la franja besòs de la ciutat (Sant Andreu, Nou Barris, Sant Martí) que està resistint la crisi econòmica com pot. Un despropòsit de qui diu conèixer la ciutat i estar al costat del comerç de barri. Hipocresia pura.
  • El Cine Niza: Un projecte per impulsar un nou supermercat on hi havia un cinema en contra del que han expressat les associacions veïnals de l’entorn.
  • L’Hotel de Luxe en l’edifici del Deutsche Bank: Aquest és el segon “pelotazo” proposat per Trias. Proposen un edifici de més 100 metres d’alçada, edificis com els que construïa el darrer dels alcaldes del Franquisme, Porcioles. Una proposta  que es basa en l’especulació, que proposa unes condicions econòmiques molt favorables per al promotor privat i que  generarà greus problemes al seu entorn. Un menyspreu als veïns i veïnes de Gràcia, com també al procés participatiu del pla d’usos de Gràcia. Més informació:  http://janetsanz.com/deutsche-bank-la-incompatibilitat-dun-pelotazo-amb-la-participacio-ciutadana/

Cotxes contra la mobilitat sostenible

Avui ja sabem quin és el canvi de CiU en mobilitat: de la sostenibilitat als cotxes (l’àrea verda de franc, el bicing un 25% més car). No hi ha futur, no hi ha salut ambiental, sense mobilitat sostenible. I com és obvi totes les reformes de grans vies plantejades per Trias responen al mateix objectiu: més cotxes.

  • Les Superilles: Pensar la ciutat en superilles és bo i necessari si volem una ciutat que aposti per la mobilitat sostenible, per posar l’espai públic al servei de les persones, per prioritzar les persones en l’espai públic davant els cotxes. Durant aquest mandat s’ha fet el procés participatiu d’alguna proposta (com la del barri de la Maternitat al districte de les Corts), però no se n’ha realitzat cap físicament. Un primer pas positiu, però poruc perquè no incorpora la mobilitat, arriba tard i li manca concreció. Sabem que la finalitat més important de les superilles és actuar sobre la mobilitat, és aconseguir una veritable reducció de la mobilitat en vehicle privat, amb un doble objectiu: reduir els alts nivells de contaminació que afecten la nostra salut i guanyar espai públic. Rere la voluntat de no abordar la mobilitat en la proposta de les superilles hi trobem la falta de compromís amb la construcció d’una ciutat saludable i habitable. El negoci del cotxe és encara un factor massa determinant per  les polítiques públiques d’alguns partits.
  • La connexió del Tramvia per la Diagonal: Han reformat la Diagonal sense fer-hi passar el tramvia, tot i saber que el trajecte més curt i efectiu entre dos punts és la línia recta. S’ha decidit (unilateralment) que no aprofitàvem la reforma per unir les dues xarxes existents, un dels projectes més estratègics per al transport públic i amb més rendibilitat social. A la Diagonal és necessari un transport públic de més capacitat que l’autobús, i això només s’aconsegueix amb el tramvia, el més eficient dels vehicles elèctrics en superfície. Actualment la xarxa de bus està pràcticament col·lapsada entre la Plaça Francesc Macià i el Passeig de Gràcia, on no hi ha metro ni altra opció de transport públic i els autobusos fan cua al carril bus. Prioritzar el comerç de luxe davant l’operativitat de la mobilitat és de jutjat de guàrdia.
  • Les Reformes viàries:Hem passat de reformes per les persones a reformes per les faroles i els panots. Passeig de Gràcia, Diagonal i Paral·lel són totes reformes tirades endavant sens escoltar la veu dels veïns i veïnes. Fetes al dictat del lobby turístic i comercial, i sense plantejar la reducció ni d’un pam l’espai públics destinat al cotxe.
  • Les no pacificació de Via Laietana i de la Meridiana: cada cop que hem proposat pacificar aquests dues vies, centrals per la ciutat, el govern municipal en ha dit NO.Els barris dels districte de Ciutat Vella i Sant Andreu han perdut una gran oportunitat, ja que tant la Via Laietana com la Meridiana són carrers que ala pràctica semblen autopistes, amb les que resulta difícil passejar-hi i insegur per circular-hi en bicicleta. Els cotxes hi tenen una presència sobredimensionada i converteixen aquest carrer en una veritable barrera entre els barris que l’envolten.
  • Ampliació ronda litoral: darrerament, l’alcalde, s’ha tret de la màniga la proposta d’ampliar la ronda del litoral passant de 4 a 6 carrils, quan sabem de sobre que a Barcelona ja hi ha prou cotxes i no s’ha d’incrementar la capacitat viària. Quan fa anys que s’exigeix que qualsevol euro d’inversió en millorar la connectivitat de la ciutat passi per a les Rodalies i el metro. I ho fan des de la proposta de regeneració de la zona del Morrot, quan aquesta res té a veure amb ampliar la capacitat de més vehicles privats. Si volem millorar aquesta zona fem-ho en benefici dels usos públics i millorant la connectivitat port-ciutat, però no promovent un urbanisme de plusvàlues, finançant l’operació amb el desenvolupament d’usos especulatius d’alt rendiment immobiliari.

Insensibilitat social

Barcelona es troba en una situació d’emergència habitacional on cada dia es produeixen entre 2 i 3 desnonaments de famílies vulnerables. Davant aquesta situació es requerien mesures i propostes d’emergència, amb l’objectiu de garantir el dret a l’habitatge de tothom. Ara bé, ens hem trobat un govern i un alcalde, Xavier Trias, insensible perquè ha prioritzat de tot menys combatre aquesta emergència. Però també incapaç d’impulsar allò proposat pel moviment veïnal o plataformes com la PAH, amb el suport d’alguns grups municipals a la l’oposició. En resum, el que havia de ser una de les màximes prioritats polítiques en aquest mandat per respondre a una necessitat bàsica, humana i social ha desaparegut de l’agenda política d’un govern de CiU, grup polític al que no li van tremolar les cames al votar a favor del desnonament exprés al Congrés dels diputats.

  • El Pla 100×1000: L’excusa per a privatitzar els aparcaments. Avui ja s’han privatitzat els aparcaments però no s’ha finalitzat cap dels 1000 habitatges que s’havien de construir. Un negoci privat disfressat de bones intencions.
  • El reglament d’Habitatges emergència: la normativa elaborada i proposada pel govern de Trias era excloent i, enlloc d’estar orientada a donar resposta a l’emergència habitacional que vivim, estava pensada per donar empara legal a la desatenció de les nombroses famílies que en queden excloses. Avui a Barcelona hi ha 2 o 3 famílies vulnerables desnonades diàriament i amb el seu reglament la majoria no tenien accés garantit a un reallotjament públic. Fruit de la pressió de la Síndica de Greuges i el grup d’ICV-EUiA vam aconseguir anul·lar-lo i ara estant fent-ne un de nou.

Després d’aquest llarg i extens balanç compartireu amb mi que l’urbanisme de Trias no ha servit per donar resposta a uns reptes socials i ambientals que s’instal·len a la ciutat. Plantejar l’urbanisme com una política ecològica de primer nivell, urgeix a Barcelona. Perquè, malgrat els esforços de grans activistes i professionals de l’ecologisme presents a la ciutat de Barcelona, incorporar la sostenibilitat en totes les seves vessants: social, ambiental i econòmica, a les polítiques urbanes i urbanístiques, continua sent una assignatura pendent.

Crec fermament que la mirada de l’ecologisme i la sostenibilitat és, sens dubte, la que ens permetrà tenyir el model urbà de proximitat, de complexitat, d’habitabilitat, d’autosuficiència energètica i hídrica, de mobilitat sostenible, de mitigació del canvi climàtic, de cohesió social i d’accés a l’habitatge, de biodiversitat i espais verds. On les persones deixem de ser vianants o clients i passem a ser el que som: subjectes de drets, ciutadania, independent de la part de la ciutat on vivim.

Voler una ciutat sostenible i treballar per aconseguir-la s’aconsegueix amb voluntat política i sobretot des d’una construcció en comú, amb la gent i les entitats, liderant canvis culturals que ens portin a consumir menys recursos i a enfortir la cohesió social, a apostar per la diversitat biològica, a fomentar la qualitat de l’espai públic, la residència, els equipament, etc. En cap cas, canviant els noms de les àrees, amb un “mantra” repetit en cada discurs, o omplint l’espai públic d’estris tecnològics. Així, el que han aconseguit és fomentar el lucre privat de grans lobbys i eixamplar la desigualtat entre barris i classes.