Trias, un alcalde contra el medi ambient

Existeix una sensació generalitzada de necessitat de recuperar les polítiques ambientals a la ciutat. Hem passat de tenir una tinença d’Alcaldia de Medi Ambient, que tot i les dificultats i les limitacions, va situar Barcelona com un referent en polítiques ambientals que ara han desaparegut de l’agenda política. Des de la innovació i el lideratge polític, l’ecologisme es va posar en centre de la ciutat. Però, des del 2011 les coses han canviat molt. Ara, tenim una tinença d’Habitat Urbà i Medi Ambient, barreja que no hauria de ser negativa necessàriament, ans al contrari podia suposar tenyir de verd les polítiques urbanístiques, segurament una de les principals assignatures pendents de la ciutat. Ara bé, a la pràctica aquesta barreja ha suposat la total invisibilitat dels reptes ambientals, ha suposat la submissió del medi ambient a l’urbanisme gris. A la pràctica ens hem trobat amb la substitució de la sostenibilitat com a valor per la tecnologia com a finalitat. El govern municipal ha treballat de valent perquè Barcelona no sigui una ciutat sostenible, perquè ara el que cal ser és una smart city.

La smart city, de les empreses i del govern municipal de CiU, ha significat que mentre els reptes ambientals no han parat de créixer les solucions no han deixat de mercantilitzar-se. Posaré un exemple, sabem que Barcelona supera els llindars permesos en la contaminació de l’aire, ho sabem des de fa temps i ens calen propostes i polítiques valentes que s’atreveixin a prioritzar l’espai públic pel vianant. Per contra, la única proposta que hem tingut sobre la taula ha estat posar sensors, nous sensors això si, que ens confirmin una i altra vegada que superem els límits de contaminació. Evidentment, salta a la vista la poca intel·ligència de tot plegat.

Històricament, Barcelona ha comptat amb la implicació del moviment ecologista de la ciutat per posar en el centre de les polítiques municipals el medi ambient i la sostenibilitat. Sobretot, amb l’objectiu d’ampliar la consciència ambiental sobre la nostra quotidianitat, sobre la nostra vida. Ser conscients de la nostra petjada ecològica i adaptar les nostres necessitats als recursos disponibles entenent que aquests són finits. L’objectiu era cobrir les necessitats bàsiques de les persones en un context de recursos limitats. Aquesta és la qüestió que hauria de regir les nostres polítiques per tal de no hipotecar les generacions futures en un context d’escassetat de recursos.

És en aquest marc que va nèixer a Barcelona el Compromís Ciutadà per la Sostenibilitat (2002-2012). Es tracta de l’adaptació de les Agendes 21 Locals, impulsades per la Carta d’Aalborg a la que Barcelona es va adherir el 1995. Aquest compromís va ser el full de ruta de la ciutat pel que fa a l’impuls de la sostenibilitat. Un punt d’inflexió que combinava la participació política de la ciutadania, de les organitzacions i entitats i de l’ajuntament en peu d’igualtat, decidint conjuntament. Va suposar la articulació d’una veritable xarxa d’actors per la sostenibilitat a la ciutat amb el compromís i suport públics per fer-lo possible.

El primer compromís va deixar una dècada enrere on per parlar d’ecologia era necessari un gran canvi cultural, i va donar pas a moltes petites actuacions que, depenguessin o no de l’ajuntament, estaven transformant la consciencia ambiental ciutadana de la nostra ciutat. Es van endegar polítiques ambientals i sostenibles com per exemple depurar el 100% de l’aigua residual, estalviar en el consum d’aigua per habitant, aprovar i impulsar l’ordenança solar tèrmica, caminar per la reducció en la producció dels residus, implantar la recollida orgànica en tota la ciutat, recuperar interiors d’illa i augmentar espais verds, que els horts urbans irrompessin en el teixit urbà, incorporar instal·lacions fotovoltaiques de forma obligatòria en els terrats d’edificis nous i rehabilitacions integrals de grans comerços, poliesportius, escoles, hospitals, hotels, etc, aconseguir un suport de més de 400 escoles a l’Agenda 21 escolar, aprovar un pla d’energia, canvi climàtic i qualitat de l’aire, entre moltes altres. Un veritable canvi cultural on la sostenibilitat va ser la protagonista i la ciutadania el va fer possible.

On som ara? Aquest empoderament ciutadà gestat en el compromís forma part de la identitat barcelonina i la prova és que avui tenim un nou acord, promogut per la gent (més 700 entitats han donat suport) malgrat l’actitud i l’acció de l’actual govern municipal. Barcelona vol ser sostenible i això no ho pot aturar un govern i un alcalde gris. El nou Compromís Ciutadà per la Sostenibilitat va tirar endavant i des del 2012 tenim un nou full de ruta. Ara bé, què ha fet Trias per tirar-lo endavant? Res. 

Barcelona tenia (i té) el repte de superar la crisis forjant un nou model de desenvolupament humà, amb drets socials per tothom, que permeti superar les desigualtats socials i territorials existents. La ecologia té molt a dir en el nou model urbà. Hi ha cinc aspectes claus en aquest nou model que cal abordar i que per contra han estat subjectes al negoci promogut per CiU en els darrers quatre anys. Faré un repàs.

  1. Biodiversitat i verd urbà. Veníem de guanyar 91 hectàrees de verd, amb l’objectiu de renaturalitzar la ciutat, pensar-la com un espai que fes lloc a la natura, dissenyant polítiques orientades a la conservació de la biodiversitat i a evitar la pèrdua d’espècies i habitats. Havíem declarat Collersola Parc Natural. Ara ens hem trobat amb una acció de govern que ha estancat la superfície de parcs urbans (hem passat d’un 11.7% un 12,1%), que amb projectes com les 16 Portes de Collserola ha posat en risc el propi parc. Dèien que era un projecte orientat a pensar i imaginar com baixar Collserola, la natura, a la ciutat i va acabar sent tot el contrari, es tractava de fer pujar la ciutat dins Collserola, com s’entén sinó que cada porta havia de comptar amb un pàrquing en superfície? Per sort ha quedat aturat. També hem sabut que des de que Trias governa Parcs i Jardins té 100 treballadors/es menys en plantilla, així ho denuncia el comitè d’empresa, i que només arribar van encarregar un informe, l’informe Konsac, que proposa els passos a seguir per privatitzar l’Institut Municipal de Parcs i Jardins. El que suposaria un error estratègic. Poc a poc, mitjançant externalitzacions i la frenada en sec de l’increment de personal vinculat a l’Institut, aquest informe s’està desenvolupant.
  2. Aigua. Aconseguir l’estalvi en el consum no va ser fàcil, però des de la pedagogia es va aconseguir. Ara calia passar de l’estalvi a la governança pública i el control ciutadà sobre un dret humà, un bé bàsic. Fer-ho semblava fàcil amb una sentència que va aparèixer el 2010. Aquesta qüestionava la titularitat (jutge la va titllar d’irregular i de cobrar un preu sobre l’aigua il·legal) amb la que Agbar distribueix l’aigua als nostres domicilis. Es va generar l’oportunitat de recuperar la gestió del subministrament domiciliari de l’aigua. Per contra, CiU amb el suport del PSC, o PSC amb el suport de CiU (el ordén de los factores no altera el producto) van blindar aquesta possibilitat creant una empresa mixta (entre Agbar i l’Àrea Metropolitana de Barcelona) per explotar tot el cicle integral de l’aigua en un àmbit de més de 3milions de persones. Normalitzant així una situació anòmala i constituint una empresa, sense concurs públic i per tant amb adjudicació directa, mitjançant la quan Agbar va passar a controlar el 85% de l’empresa i té adscrita la titularitat de totes les canonades (pagades i amortitzades per la seva repercussió en tarifa en els darrers anys). Mentrestant, en un context de necessitats bàsiques creixents, d’accés mínim a l’aigua no garantit, el preu de l’aigua no ha deixat de pujar, fins un 34% en tres anys. Paral·lelament, Barcelona va municipalitzar l’empresa que gestionava la xarxa de clavegueram, vam passar de Clabsa a Bcasa, amb l’objectiu de trossejar-la entre els mateixos operadors: FCC i Agbar.
  3. Energia. El compromís en la lluita contra el canvi climàtic ens havia de portar a dissenyar una estratègia per assolir l’estalvi i l’eficiència energètica, amb una veritable aposta per les energies renovables, amb l’horitzó d’una ciutat descarbonitzada (reducció de la dependència dels combustibles fòssils). És evident que Barcelona no té totes les competències en matèria d’energia, però si molt marge per constituir-se con una ciutat que resisteix la nefasta política energètica antirenovable del PP a nivell e l’Estat. Teníem bons exemples: la central d’energies de la Zona Franca, la xarxa de subministrament de fred i calor, l’ordenança solar tèrmica, l’impuls de la fotovoltaica en la ordenança de medi ambient…

En el context actual calia actuar davant l’escassestat energètica, buscant i potenciant fonts com les renovables i l’estalvi energètic. Tres propostes molt concretes:

  1. Apostar per l’energia verda, per afavorir el desenvolupament de fonts renovables autòctones i la reducció de la dependència dels combustibles fòssils ( també de les emissions de CO2). L’ajuntament ha de consumir el 100% de l’energia procedent de fonts renovables, i a poder ser produïda localment, perquè és un dels principals consumidors d’energia de Catalunya i un referent per a altres administracions i per impulsar noves pràctiques entre la ciutadania (autoconsum). Actualment s’ha prorrogat el contracte d’energia un any més, serà clau incorporar aquestes clàusules en la nova contractació.
  2. Apostar per la rehabilitació energètica, com un sector que ens permetés estalviar energia i crear llocs de treball. Barcelona té un potencial enorme perquè el 54% des edificis de la ciutat va ser construït abans del 1960. El govern CiU tenia el compromís de posar 15 milions anuals per subvencionar aquesta activitats. L’ha incomplert anualment.

Fa poques setmanes, a final de mandat, ens surten amb la proposta de fer un contracte per a que una empresa impulsi l’estalvi energètic en 122 edificis municipals (equipaments) on per l’estalvi energètic que assoleixi la empresa en qüestió l’ajuntament pagarà. Per sort, ho hem aturat i hem aconseguit aprovar una proposta millor. Per nosaltres la prioritat passa per apostar per un nou model de gestió energètica integral en els edificis municipals, per aconseguir estalvi i eficiència energètica reduint la nostra petjada ecològica i lluitant contra el canvi climàtic. Però el que ens proposaven era compartir aquesta responsabilitat amb grans companyies energètiques. (només les grans companyies energètiques poden assumir la inversió per transformar 122 edificis municipals). Per contra, els hi hem proposat una gestió pública del procés que impliqui als usuaris de les instal·lacions i el teixit productiu local. Els usuaris són els que defineixen l’ús i el funcionament del dia a dia, són els que s’impliquen, són els que fan possible el canvi, els que poden marcar la diferència. Les grans empreses privades només buscaran el seu benefici econòmic. I com ho fem? Implantant la metodologia 50/50,  seguint el projecte europeu euronet 50/50, que tants bons resultats ha donat a municipis veïns (Terrassa, Rubi) i de la resta d’Europa. Un projecte que aquí impulsa la Diputació. D’aquesta manera la inversió l’assumeix l’ajuntament (per això proposem un pla d’inversions municipals), i els estalvis aconseguits es reparteixen al 50% per l’ajuntament (que paga les factures energètiques) i l’altre 50% reverteix en benefici directe dels usuaris. Per exemple en una escola els beneficis es podrien dedicar a millorar les instal·lacions (nous jocs infantils, laboratoris) o a comprar nou material (pilotes, instruments musicals). Perquè si la gent percep i és conscient que el seu comportament genera beneficis ambientals i econòmics, s’implicarà de debò i aconseguirem eficiència, estalvi i consciencia ambiental. Amb això aconseguim inspirar a la ciutadania i als actors locals a seguir l’exemple i a ser més responsables i eficients energèticament. Hem proposat un model de gestió que aposti per la governança pública de la gestió energètica, un model que es en benefici directe de l’ajuntament i de la ciutadania, enlloc d’externalitzar-ho com proposen vostès. Per això, l’Ajuntament ha de liderar el procés, enlloc de deixar-lo en mans d’una gran companyia privada. Realitzar una avaluació energètica dels edificis municipals, per tal de tenir un coneixement exhaustiu de cada edifici.Implantar un model de gestió energètica integral amb l’objectiu d’assolir una millora de l’estalvi energètic del 30% com a mínim en 5 anys, el 2020.Crear un programa d’inversions municipals per desenvolupar projectes de millora (estalvi, rehabilitació, eficiència energètica, energies renovables, formació, divulgació, participació, etc. ) que permetin reduir el consum, ser més eficients i sostenibles a tots nivells. I tot apostant per “impulsar col·laboracions amb el teixit productiu local per potenciar l’economia verda a la ciutat.”

  1. Impulsar i constituir un operador públic i municipal d’energia. Un operador que permeti recuperar la sobirania sobre la producció i el consum energètic i        donar cobertura a l’autoconsum ciutadà. Impulsant i estimulant la generació d’energia nivell local. En aquest àmbit ens hem trobat bones intencions i poca concreció i voluntat política. Molt parlar d’autosuficiència i emissions zero però res concret al respecte.
  1. Mobilitat i qualitat de l’aire. Aquest és un aspecte clau, perquè volem una ciutat saludable on respirar un aire net. Sabem que Barcelona supera els límits permesos de PM10 i NOX molts dies de l’any i que en concret en determinades zones i carrers de la ciutat això és molt superior. Sabem que el transit rodat és el principal responsable de l’emissió d’aquests contaminants que afecten la nostra salut. Sabem que només reduint un sol contaminant podríem estalviar-nos fins a 3500 morts prematures anuals. Per tant, era i és necessari apostar per una mobilitat ecològica amb perspectiva metropolitana. Per contra, ens hem trobat un govern que ha augmentat el preu dels transport públic i del bicing, mentre ha congelat, i fins i tot ha fet gratuït per a residents, l’aparcament en superfície (àrea blava i verda). Tota la seva aposta per la mobilitat sostenible ha estat estudiar la implantació de 3 superilles, sense voluntat política de reduir l’espai disponible als cotxes per posar-lo al servei dels vianants i la obsessió pel cotxe elèctric. S’han dedicat a posar molts sensors nous, per saber el que ja sabíem: respirem un aire contaminat, però ens han dit que no una i altra vegada a buscar solucions reals a un problema que ens afecta a tots i totes, que ens redueix l’esperança de vida. Han impulsat la reforma de la Diagonal sense apostar per la mobilitat sostenible: connectar els trams. Una reforma feta al dictat dels comerços de la Diagonal que ha estat un nyap urbanístic per més de 15 milions d’euros.
  2. Residus. L’objectiu era passar de la recollida selectiva i orgànica a la prevenció els sistemes de retorn i reutilització. Definir i prioritzar una estratègia del residu zero, ser conscients que el residu té valor i que val la pena allargar la vida dels productes (economia circular). Ens hem trobat amb un pla de prevenció de residus sense dotació econòmica. I tot i així la crisi ens ha els fet disminuir els residus, però no ens serveixen factors conjunturals, volem una política estructural que des de l’educació ambiental permeti abordar cada producte des del seu origen (producció) per treballar amb materials perdurables o en el que es pugui fer tractament. Passar del vell “de la cuna a la tumba” al necessari “de la cuna a la cuna”.

Aquest breu repàs ens serveix per veure com en l’àmbit ambiental els retrocessos són evidents. Hem tingut un govern i un alcalde, Trias, insensibles als reptes ambientals. Un alcalde gris que s’ha dedicat a substituir l’objectiu de fer de Barcelona una ciutat 100% sostenible per fer-la una smart city. La suposada smart city ens havia de proporcionar totes les solucions “habidas y por haber” pels problemes de la ciutat, porque la tecnologia todo lo puede. Però no ha estat així òbviament, perquè la seva smart city no és altra cosa que una ciutat “listilla” on els negocis d’uns pocs no han tingut límits.

Recuperar el (nostre) dret a la ciutat passa per recuperar els valors de l’ecologisme i la sostenibilitat ambiental i posar-los en el centre.