Rehabilitar la ciutat o invertir al Passeig de Gràcia

passeig-gracia

Ahir vaig tenir l’oportunitat de participar en la presentació del document de base del futur Llibre Blanc per a l’impuls de la Rehabilitació, que professionals del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya (COAC) han estat treballant darrerament. Cal posar en valor aquesta feina i sobretot com és d’oportú que els i les professionals del sector de l’edificació, construcció i arquitectura facin propostes i apostes en aquesta direcció, que lluny d’emmirallar-se en temps passats miren al futur amb optimisme i claredat respecte el futur d’aquest sector.

L’aposta per la rehabilitació ens permet repensar les coses per habilitar-les per adaptar-les a les noves necessitats, als nous usos, un exercici de capacitat propositiva sens dubte. La rehabilitació, diu el document, té sentit quan dona qualitat a una cosa, i això pot significar refer-ho com també tornar-ho al seu estat original.

Personalment em quedo amb un concepte de rehabilitació que fa referència a la millora de la qualitat de vida, a tots nivells, que ens ofereix confortabilitat, habitabilitat i accessibilitat, ja sigui a nivell d’habitatges i edificis com també a nivell de ciutat, del nostre entorn.

Del debat del document i de les diferents iniciatives que hem impulsat aquest mandat des de l’oposició us plantejo algunes reflexions que compten amb les aportacions de molta gent, però especialment del Roger Clot, arquitecte i assessor del grup d’ICV a l’Ajuntament, a qui agraeixo els seus debats estimulants al voltant del model de ciutat.

Dit això, defenso fermament que avui la rehabilitació és i ha de ser el futur, i a Barcelona més. Per què més? Doncs perquè Barcelona ha estat pionera en aquesta matèria. El llegat recent i més proper ens indica una multitud d’instruments que la ciutat ha posat a l’abast de la rehabilitació. Posaré alguns exemples: l’impuls del programa “Barcelona posa’t guapa” que va impulsar l’Institut de Paisatge Urbà, la incorporació en el Pla Municipal de l’Habitatge 2008-2016 (avui incomplert per CiU), l’aprovació de les Bases úniques per la rehabilitació i el que això significava per a la simplificació de la normativa i dels processos, programes com el d’instal·lació d’ascensors, l’augment dels recursos públics en els ajuts fins arribar a una aportació estable de 15 milions d’euros anuals… Tot són exemples d’una voluntat política de prioritzar aquesta actuació en l’anterior dècada.

També Barcelona més perquè és una ciutat construïda que pràcticament no té espai disponible en el seu terme municipal, per tant, si la volem canviar, el que hem de fer és rehabilitar-la, en tots els sentits i en totes les escales. Hi ha dades que reforcen aquesta idea. El 54 % dels edificis d’habitatge de la ciutat són anteriors a 1960, és a dir tenen més de 50 anys (50 anys és el que es considera la vida útil d’un edifici d’obra nova) i que només el 14% dels edificis d’habitatge és posterior a 1990, és a dir, té menys de 25 anys. Queda clar l’enorme potencial.

Ara bé, a banda dels límits geogràfics i de les condicions de l’edificació de la ciutat, per Barcelona és indispensable entendre la rehabilitació com motor de canvi del model econòmic, com estratègia econòmica que ofereixi oportunitats a un sector, el de la construcció i edificació, molt castigat per la crisi (en aquest enllaç  podeu trobar dades sobre l’evolució del PIB del sector de la construcció així com nombre de treballadors/es del sector). Però, sobretot perquè la crisi econòmica, social i ambiental que vivim ha suposat el final de l’obra nova i del món de la construcció com l’havíem conegut. Ara toca obrir una nova etapa, que deixi enrere un model basat en la revalorització del sòl i la lògica especulativa d’un bé finit i d’un dret bàsic com és el dret a un sostre.

No és menor el canvi cultural i urbanament que hem viscut a la ciutat. En aquest sentit és imprescindible deixar enrere el model del grans edificis icònics de la ciutat, dels grans projectes amb grans pressupostos per centrar-nos en projectes urbanístics amb baix pressupost, poca intervenció però grans rendiments, socials i ecològics. Fet, com no pot ser d’altra manera, amb la complicitat i la col·laboració dels veïns i veïnes, de qui viu quotidianament la ciutat.

Per això, la rehabilitació és un factor clau per garantir una sortida ecològica i social a la crisi, per impulsar el model productiu de l’economia verda, i per generar ocupació en el sector de la construcció, el més afectat per la crisi. En base a aquesta idea podem dir que la rehabilitació compleix tres funcions bàsiques.
La primera és la funció social. Perquè rehabilitar és garantia d’habitabilitat i accessibilitat, perquè millorem les condicions de vida de la gent, perquè garantim el dret a l’habitatge, a un habitatge digne. És, per tant, generadora de cohesió social i urbana i de barreja social i generacional. Per exemple, quan amb un programa d’instal·lació d’ascensors aconseguim que una persona gran no hagi de marxar de casa seva el que estem garantint és precisament això: cohesió i barreja social en un mateix entorn i teixit. Quan protegim, conservem o reconeixem el patrimoni col·lectiu la memòria col·lectiva també ho fem dels vincles generats en aquell entorn, del dia a dia de molts veïns i veïnes. Per nosaltres la conservació dels diferents casc antics de la ciutat ha de ser una peça clau en les polítiques urbanes. Necessitem adequar el planejament vigent per garantir la conservació dels teixits tradicionals de la nostra ciutat. Hem avançat, amb el Poblenou, Plus Ultra-La Vinya, la Clota, i Sant Andreu, però encara ens queda molt per fer…

La segona és la funció ecològica. Perquè és urgent disminuir els consums d’energia dels habitatges, no només perquè la descarbonització de la nostra economia és indefugible i el parc d’edificis és el principal consumidor d’energia, sinó perquè avui l’habitabilitat és dret a un sostre i també dret a escalfar-se, a no passar fred. En un context de pobresa energètica creixent les administracions hem de garantir aquests consums vitals, però si mentrestant invertim en reduir-los per abaratir el cost d’aquest dret (a banda de derogar reformes elèctriques fetes a mida per l’oligopoli energètic), a la llarga suposarà un gran estalvi econòmic per tothom: famílies i administracions. I també perquè la rehabilitació es percebuda com un nou canvi en els “hàbits de consum”, és un exemple de reutilitzar i reciclar, de donar un nou ús als edificis. Rehabilitació versus obra nova.

Finalment, la funció econòmica. Segons dades de l’Ajuntament, els ajuts a la rehabilitació tenen un efecte multiplicador de la inversió, cada euro de subvenció multiplica la inversió privada i té un efecte dinamitzador de l’economia. Cada euro de subvenció en genera 3,6 d’inversió. I al mateix temps creem ocupació, de qualitat i estable. A nivell d’Estat s’estima la creació d’uns 130.000 llocs de treball directes. Penseu el retorn que això suposa per l’erari públic en concepte de cotitzacions, impostos, reduccions de prestacions d’atur…etc.

En conclusió, hem de passar de programes de rehabilitació puntuals o parcials: rehabilitar habitatges i edificis (illes eficients, comunitat, accessibilitat, millores energètiques) o rehabilitar ciutat i barri (llei de barris, ecobarris, superilles, rehabilitació de teixits urbans, reindustrialització) per anar cap un model de rehabilitació a totes les escales, amb programes transversals d’actuació integral. Per tant, si decidim que cal oferir habitabilitat i accessibilitat en barris com Ciutat Meridiana això passi per instal·lar escales mecàniques a l’entorn urbà i impuls de producció centralitzada d’energia instal·lant plaques solars ens els sostres d’equipaments, i alhora instal·lar ascensors o aïllament energètic en els habitatges.

Necessàriament, per fer això possible és importantíssima la iniciativa pública, el control públic. Qui ha de governar, decidir i projectar aquesta inversió, aquest impuls i aquests esforços han de ser les necessitats socials i no els interessos econòmics del mercat. Això no vol dir que l’aposta per la rehabilitació no s’hagi de fer-se conjuntament des de l’àmbit públic i el privat, sinó que la direcció i el control han de ser públics.

Hem de ser capaços d’aprofitar el canvi econòmic i cultural que estem vivint, l’aposta pels productes de proximitat, per la reutilització, pel cooperativisme, en resum per models econòmics alternatius que donen resposta a necessitats col·lectives. Cal doncs un canvi en la mentalitat col·lectiva que posi en valor la rehabilitació.

Davant d’això, d’aquest repte, és una llàstima haver perdut quatre meravellosos anys. Perquè a Barcelona darrerament hem viscut una situació inacceptable i surrealista si m’ho permeteu. M’explico. Mentre els governs de la Generalitat i l’Estat han reduït pràcticament a zero les seves aportacions als ajuts a la rehabilitació, l’Ajuntament de Barcelona ha incomplert el seu compromís d’invertir 15 milions d’euros anuals i ha tancat les convocatòries d’ajuts a la rehabilitació amb superàvits: el 2013 de 5 milions d’euros i el 2014 de 4 milions.
Hem vist com la rehabilitació no ha estat una prioritat per al govern municipal. Ho hem vist en forma de no defensa de la Llei de barris davant la seva frenada, o dels projectes de millora urbana, al contrari la seva aposta ha passat per invertir en polítiques que amplien la fractura territorial. Molts són els exemples. En posaré dos. Primer, el gran projecte de remodelació del passeig de Gràcia. Una reforma on les obres, lluny dels 5,7 milions d’euros pressupostats a inicis del mandat, ens han acabat costant 7,4 milions d’euros. I la pregunta és: era prioritària aquesta inversió? Segon, la reforma de la Diagonal amb més de 17 milions d’euros o les inversions del govern a la part alta de la ciutat mentre només destinen 6,3 milions en ajuts a la rehabilitació en barris populars.

En definitiva, l’Ajuntament de Barcelona ha de creure que avui la rehabilitació és el futur, que aporta confortabilitat, seguretat, habitabilitat, accessibilitat, sostenibilitat i sobretot un altíssim retorn. Això i l’adequació d’un marc d’ordenació que faciliti la legislació com l’articulació dels ajuts de forma comprensible i facilitadora. Si posem a disposició de la qualitat de vida dels veïns i veïnes esforços i recursos públics els resultats seran positius per tothom.

*Autor foto del Passeig de Gràcia: Marcel·lí Sàenz.