Qui està comprant Barcelona?

Si fem un repàs a les principals dades macroeconòmiques que ens va presentar el govern municipal fa poques setmanes sobta la intencionalitat en (de)mostrar una evolució positiva de l’economia a la ciutat de Barcelona, com també a nivell català i espanyol. Aquesta és una estratègia similar a la del govern de Rajoy, primer ens van plantejar la sortida de la recessió com un gran èxit a celebrar, i ara que ens diuen que estem consolidant la recuperació s’estranyen  del poc entusiasme davant la fictícia millora econòmica. És ben cert, però, que hi ha alguns indicadors que ens diuen que la ciutat evoluciona en sentit positiu. Cal doncs apreciar quins són aquests indicadors en que es basa la suposada evolució positiva.

Resulta que estem entre les ciutats “TOP FIVE” del món en passatgers de creuers, en marca global, en smart cities o en reunions internacionals. També estem entre les “TOP TEN” en relació a la marca global. Però pel que fa a nivell salarials, taxa d’ocupació i taxa d’atur (juvenil, llarga durada…) estem molt a prop de la cua del món.

Què vol dir aquesta disparitat d’indicadors? Doncs vol dir que aquesta suposada consolidació i millora de la situació econòmica no és igual per tothom. Hi haurà qui se sentirà recuperat, com també hi ha qui mai no s’ha sentit en crisi. Però la immensa majoria de les persones, de les famílies que han suportat els efectes de la crisi econòmica amb grans dificultats, segueixen patint les seves conseqüències: es segueixen trobant en situació d’atur, un atur que es cronifica (més de 65.000 persones a l’atur des de fa 1 any), al mateix temps que les desigualtats s’eixamplen entre els diferents  barris de la nostra ciutat, i es materialitzen en forma de desnonament o problemes alimenticis. Gent sense casa i nens i nenes amb gana.

Sabem que bona part d’aquest escenari depèn d’unes polítiques macroeconòmiques internacionals: la persistència de la contracció creditícia (el crèdit al sector privat concedit per les entitats financeres encara que modera la seva caiguda, continua caient), els efectes de l’ajust en els pressupostos públics (les polítiques de la mal anomenada  austeritat , que  només inclouen mesures de retallada de la despesa i de la inversió pública no són la solució), i la situació del mercat de treball (la reforma laboral o ha facilitat acomiadaments o ha generat precarietat en forma de devaluació salarial i d’un increment de la temporalitat).

Però també sabem que el govern municipal disposa d’un superàvit de prop de 140 milions en la liquidació del pressupost 2013, fet que demostra que avui l’alcalde de Barcelona prioritza el dogma de l’austeritat per sobre de la inversió social. Aquest és un fet insultant. En un context de necessitat socials un govern no hauria de poder tancar  els pressupostos amb superàvits milionaris. El govern de CiU està demostrant una gran incapacitat per posar la solvència financera de l’Ajuntament al servei de combatre la crisi, la recuperació econòmica i la lluita contra l’atur.

Aquesta és la realitat en la que milers de famílies lluiten per sobreviure dia a dia. I aquest és el context, en que centenars d’inversors s’apropen a la nostra ciutat en busca del “chollo” de torn, com voltors en busca de menjar. La qual cosa ha generat que durant el 2013 la inversió estrangera a Catalunya va registrar 3511M€, dels quals aproximadament 1200M€ han estat invertits a la nostra ciutat. Inversions majoritàriament immobiliàries, focalitzades en sectors com l’hoteler (43%) i centres i locals comercials (32%), mentre els actius adquirits per a ús industrial no passen el 3%. Alguns exemples que val la pena mencionar i tenir presents:

La venda de patrimoni públic de la Generalitat (l’any 2013 ha suposat un total de 13 edificis per un valor de 172M€) a l’Asseguradora AXA que convertirà en hotels. L’adquisició de l’Hotel W per part del fons d’inversió Qatar Diar per 200M€, de la Torre Agbar pel grup hoteler Hyatt – que ja està negociant altres adquisicions- per un total de 250M€, de la Torre Deustche Bank per part del grup inversor KKH Capital Group per 90M€, l’antiga comissaria del Mossos d’Esquadra del carrer Pujades, les oficines de MC Mutual al carrer Ausiàs March o les oficines d’Agrupació Mutua de la Gran Via. Tots ells actius immobiliaris que es transformaran en breu en hotels.

A part d’això, cal tenir en compte l’adquisició del local del Corte Inglés de Plaça Catalunya, del Centre Comercial Diagonal Mar, de diferents baixos del Passeig de Gràcia i de Diagonal per diferents fons d’inversió per un total de prop de 300M€.

Mentrestant, les crisis industrials no s’aturen. Panrico i Alstom en són un exemple. El govern de CiU no té cap estratègia per fomentar la reindustrialització que necessita la nostra economia per promoure llocs de treball estables i de qualitat. Per exemple, la crisi d’Alstom es podria haver resolt si l’alcalde Trias proposés connectar els Trams per la Diagonal, tal i com sempre havia defensat. La consulta de la diagonal (on mai es va rebutjar aquesta connexió) va ser el cavall de Troia de CiU per afeblir l’anterior govern, per això ara Trias prefereix passar per alt un tema de vital importància no només per la industria catalana sinó per la ciutadania barcelonina en clau de mobilitat sostenible per tal de no sortir malparat.

Ens trobem, per tant, immersos en un canvi radical en la base econòmica de la ciutat, que perd locals i oficines d’empreses (grans i petites) en benefici d’hotels i comerços vinculats al turisme. Si mirem dècades enrere el que havia suposat la inversió estrangera a la ciutat i l’àrea metropolitana veiem que durant els 80’s aquesta era de naturalesa majoritariament industrial. Als 90’s va suposar entrada de capital destinada a resoldre els desequilibris en la balança de pagaments. El 2014, uns pressupostos sense dèficitcom els actuals podrien servir per reindustrialitzar la nostra industria. Però, ben al contrari, alguns han trobat en Barcelona la gallina dels ous d’or.

Barcelona és el taulell del monopoly en el que tothom vol adquirir la peça més gran. Perquè? Doncs perquè a nivell turístic estem assolint un nou màxim històric amb 7.571.767 persones i 25 milions de visitants l’any. Des de l’any 2009, l’evolució del nombre de turistes a Barcelona es troba en constant creixement. I això és sinònim de negoci. De negoci i de pelotazos.

De la poca informació que disposem podem concloure que estant engreixant de nou la bombolla immobiliària, aquest cop centrada en actius immobiliaris vinculats al sector turístic i al sector comercial turístic, on els principals fons d’inversió adquireixen bona part d’aquests actius a preus molt més baixos que abans de la crisi amb l’objectiu de vendre’ls en poc temps per més diners. Es tracta de la mateixa lògica especulativa del capitalisme financer.

Això és possible per varies raons. Primer, perquè no disposem d’un marc normatiu que ens permeti aturar aquesta lògica especulativa. Un marc normatiu que impedís la revenda dels actius en períodes temporals curts, per exemple. Segon, perquè totes les decisions municipals van dirigides a fomentar i mantenir el negoci del “totxo turístic”. En són exemples el nou pla d’usos pactat amb el PP que permet la construcció de més hotels al centre de la ciutat,  el fet de facilitar el canvi d’usos de qualsevol edifici per fer possibles els usos hotelers (com haurà de passar amb la Torre Agbar), el Pla paral·lel, la Marina de Luxe del Port Vell i els megaiots, la reforma del Passeig de Gràcia o la Diagonal, la injecció de tots els recursos provinents del turisme en polítiques incrementalistes de promoció turística, o la ordenança de les terrasses, les ampliacions dels centres comercials (Glòries i la Maquinista)…

Barcelona corre el risc de passar d’una economia diversificada a una economia de monocultiu. On el sector turístic sigui l’únic sector, amb les greus conseqüències que això pot generar i que ja està generant. És ben cert que el turisme resisteix la crisi, i no només manté molts llocs de treball sinó que els augmenta (entre 2011 i 2013 l’hostaleria i les agències de viatge n’han creat 754). Però és un sector on la devaluació salarial i la temporalitat és fan notar. Per exemple, la pèrdua de poder adquisitiu acumulada pels treballadors de la hostaleria ha estat de prop 4 punts percentuals, i ja no parlem de la temporalitat en el sector o del treball submergit. Cap aquí apunten totes les decisions, les lògiques i les tendències, aquí ens pot abocar la meravellosa complicitat público-privada que es dona entre el govern municipal i el lobby turístic.

A diferència d’aquesta lògica i aquesta col·laboració ens agradaria veure un govern que incrementa la despesa social, les polítiques actives d’ocupació i la inversió en equipaments de proximitat, perquè hi ha recursos per fer-ho. Però per més que ho exigim només veiem un alcalde i un govern disposats a vendre’s la ciutat, a oferir-la a qualsevol per tal de convertir-la en una gran capital turística on el negoci d’uns pocs es faci realitat realitat. És l’hora d’aturar-lo i reconquerir el nostre dret a la ciutat.