A Barcelona, com podem guanyar?

Fa alguns mesos escrivia que teníem una necessitat urgent: la construcció en comú d’un subjecte social i polític per recuperar la sobirania popular. Ho escrivia des del convenciment que només un espai forjat per aplegar totes les energies ciutadanes arrelades a les nostres ciutats i pobles ho faria possible.

Des de fa tres anys a l’Ajuntament de Barcelona reivindiquem que hi ha una alternativa, una alternativa que posi per endavant les persones i el seu benestar als interessos d’uns pocs. Una alternativa que capgiri la injusta situació que provoca que es socialitzin les pèrdues d’un pocs mentre es privatitzen els guanys de totes. Com li agrada dir al Ricard Gomà “dibuixem el camí que va de la ciutat trencada a la ciutat comuna, perquè és possible situar el futur de Barcelona en mans de la gent.”. Aquests anys hem construït aliances (algunes venen de lluny) i hem desenvolupat propostes que són les que ens permeten imaginar i somiar aquesta ciutat comuna. És ben cert que no ho hem fet sols, ens hem nodrit de tota una acció col·lectiva que en alguns casos ha nascut, en d’altres ja existia, però que en definitiva ha alçat la veu contra una situació èticament insuportable, des dels desnonaments que no s’aturen fins a la despossessió d’aquells béns que ens són més bàsics com ara l’aigua.

Però també és ben cert que aquest dibuix i sobretot aquesta capacitat de presentar l’alternativa com una proposta viable ha estat possible gràcies al coneixement que tenim de Barcelona, dels diferents espais de la ciutat, de plaça Sant Jaume fins a tots i cadascun dels nostres barris. Són molts anys “picant pedra” a Barcelona, i tenim memòria i història. Tendim a recordar els errors, que òbviament hem comès i que està bé recordar per no tornar-los a cometre, però oblidem massa ràpid els encerts, els donem per amortitzats immediatament perquè entenem que és el que ha de ser. I així ho penso, però entre poc i massa, i davant les adversitats amb les que ens hem trobat val la pena que de tant en tant ens recordem que hem fet moltes coses necessàries per la gent, que hem transformat la ciutat. Sovint, sobretot des de que faig de regidora, m’agrada recordar la importància d’algunes decisions polítiques que gent, amb la que treballo i admiro, van prendre durant diferents governs d’esquerres de la ciutat.

Recordo el 2002 quan la ciutat de Barcelona, després d’un important procés participatiu va signar el primer Compromís per la Sostenibilitat. Aquest compromís, entre d’altres, va situar les polítiques per la sostenibilitat i el medi ambient en el centre de l’agenda política, no només de Barcelona sinó arreu del país. Avui ningú s’atreveix a posar en qüestió el compromís impulsat per més de 800 entitats, centres educatius i gremis. Altra cosa ben diferent és que el govern de Trias hagi renunciat a liderar les polítiques ambientals a la ciutat.  També recordo la signatura de l’Acord Ciutadà per una Barcelona Inclusiva, el 2006. Un acord que va permetre impulsar accions, associatives i municipals, orientades a lluitar contra la exclusió social i  generar processos d’inclusió i condicions de vida dignes per totes les persones. Això, sumat a que durant aquell mandat el govern d’esquerres va invertir 300 milions en equipaments socials van consolidar unes polítiques inclusives i socials que han deixat petjada. Ara, el govern de Trias ha retallat aquest nivell d’inversió gairebé un 60%. Aquests docs exemples em permeten  il·lustrar que la suma d’esforços i de reconeixement mutu a Barcelona ve de lluny. Per una banda, de la tasca dels moviments socials i les entitats. Per l’altra, de moltes persones que des de l’Ajuntament de Barcelona van posar tots els esforços i tots els recursos al servei de la transformació de la ciutat, en una ciutat més justa socialment i ambientalment, on hi tinguessin cabuda tots i cadascun dels projectes de vida autònoms.

En aquell moment ja es tractava de construir un espai comú d’intercanvis i d’aprenentatges que ens permetessin convertir Barcelona i Catalunya és un espai d’igualtat i llibertat. Aquell era l’objectiu i aquest segueix sent l’objectiu gairebé 8 anys després. En aquests anys han passat moltes coses, coses molt greus. Una crisi econòmica i social que ha servit d’excusa per asfixiar milers de famílies, per deixar fora de casa seva milions de persones, que cronifica situacions de pobresa, que ens limita la capacitat de decisió. Una crisi que ha vingut per quedar-se si seguim permetent que qui l’ha provocat determini com sortim d’ella. Una crisi que segueix beneficiant a qui clamava per la desregulació dels mercats i a qui impulsava la limitació del control dels estats sobre els mercats.

Davant d’això en paraules de Jaume Asens (advocat) “tenim la responsabilitat històrica de construir  un procés que capgiri la realitat, que recuperi l’esperança”. Totes sentim aquesta responsabilitat.  Desenvolupant una interacció, no dependent, que assumeixi la gestió de les contradiccions pròpies, des del reconeixement i la confiança mútua. I Barcelona és un bon lloc per fer-ho. Primer, perquè a Barcelona podem fer moltes coses: podem impulsar la economia social i solidària, podem aturar els desnonaments, podem recuperar el control sobre l’aigua i apostar per l’energia renovable, podem apostar per l’educació pública (des del 0-3 a les universitats), podem limitar el turisme, podem oferir formació a les persones aturades, podem confrontar les retallades de drets impulsades pel govern de Mas i el govern de  Rajoy. Començar a recuperar la sobirania en el món local és necessari. Segon, perquè a Barcelona hi ha capital humà i social suficient per fer-ho i hi ha practiques participatives arrelades que ens ho permeten.

A Barcelona tenim el repte de fer-ho i fer-ho bé, i fer-ho bé és guanyar, i per guanyar caldrà també saber gestionar la diversitat de moviments i organitzacions.