Tarifes socials o beneficis empresarials?

La setmana passada l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB), gràcies a l’acord entre CiU i PSC, va aprovar un nou augment de les tarifes de l’aigua. Una proposta d’augment de l’empresa SOREA (filial d’Agbar) que afectava a cinc municipis i de l’empresa Aqualia pel municipi de Molins de Rei. Per conèixer l’històric algunes dades: la darrera revisió general de les tarifes es va fer l’any 2012 i entre el 2012 i el 2013 es va actualitzar dues vegades. L’increment de la tarifa mitjana entre el 2012 i la proposta de tarifa pel 2014 varia del 50,60% a Ripollet, el 42% a Tiana, 36,6% a Cervelló, el 31% a Corbera, el 16,21 a Molins de Rei i el 30,59% a Sant Cugat. Com podeu comprovar totes elles del tot abusives.

Bona part d’aquests augments abusius venen motivats pels increments impulsats per Aigües Ter Llobregat, empresa privatitzada pel govern de CiU des la Generalitat. Una privatització “chapucera” que està sortint molt cara a la ciutadania (i el que encara ens pot sortir…) i que en paraules de l’ex- conseller de Territori i Sostenibilitat de la Generalitat, Lluís Recoder, “havia de ser assumit per les companyies subministradores”, proposta que ràpidament va ser rebatuda per aquestes companyies, però que en cap cas es va tirar enrere. Ans al contrari, tal com ja van amenaçar les companyies, i amb el vist i plau de CiU i PSC a l’AMB, augment rere augment ha estat repercutit religiosament a la ciutadania.

Sabem que per la tarifa 2014 arribarà en els propers mesos un nou augment, en aquest cas el que fa referència a tots els municipis que estan sota el control de la nova empresa mixta (entre AMB i Agbar) entre els quals es troba la ciutat de Barcelona. Així, tant SOREA com Agbar, motiven i motivaran aquests darrers increments tarifaris incorporant alguna novetat important, a part de l’esmentada anteriorment. Dues noves motivacions: primer, la necessitat de repercutir la compensació empresarial de la disminució de consums d’aigua, cosa que evidència que cada cop són més les famílies que tenen dificultats per consumir un nivell bàsic d’aigua, i segon, les restructuracions empresarials que encareixen el cost del servei (la Plataforma Aigua és Vida ha estimat un sobre cost de 124€ any/família pel mateix consum per la creació d’aquesta empresa, per garantir el negoci d’Agbar). Això significa que les famílies i les persones usuàries haurem de pagar i pagar tots aquests costos, pel mateix servei i consum, només per garantir més beneficis i més beneficis empresarials.

Fa dos anys que, algunes, ens cansen d’alertar-los de l’efecte que l’impacte d’aquests increments està tenint en la major part de la ciutadania. Aquest efecte és un i clar: deixar fora de l’accés a l’aigua milers de famílies per motius econòmics, perquè no poden pagar la factura de l’aigua. Fa dos anys que denunciem el que suposa haver passat els darrers 15 anys proposant una revisió de tarifes anual al voltant de l’IPC (2-4%) a revisar les tarifes fins a tres cops l’any amb augments acumulats per sobre del 30% (arribant fins a cobrar un 50% més en un any com és el cas d’una família de Ripollet).

El més indignant és que aquests increments no estan fets per garantir que les empreses no perdin diners, fer inversions o per la garantia del servei que podria, i dic podria intencionadament perquè com a mínim caldria acreditar-ho, ser un argument a tenir en compte, sinó que es planteja una proposta a mida perquè aquestes empreses en guanyin més. Totes les empreses que proposen increments tarifaris tenen any rere any, mes beneficis.

La lògica, el sentit comú, em diu a crits que davant això els governs haurien d’exigir a les empreses subministradores que s’ajustin el cinturó, que com a mínim els hi haurien de dir que aquest any no pretenguin tenir uns beneficis com els que estan tenint, que en tinguin menys perquè el primer que cal fer és garantir que tothom tingui accés a l’aigua. Enfront això ens trobem uns governs plegats davant les empreses. Ens trobem uns governs que impulsen la privatització del patrimoni públic, que impulsen l’encariment d’un bé bàsic com és l’aigua, que prefereixen que les famílies paguin els costos d’uns beneficis desorbitats a negociar amb les empreses, i tot això ho accepten sense que les hi tremoli la mà.

Penso que davant la conjuntura de crisi això és un despropòsit i és d’una insensibilitat social enorme. Per això, exigirem a tots els Ajuntaments, a l’AMB i a la Generalitat a treballar per demanar i exigir contenció dels marges de beneficis empresarials perquè són absolutament necessaris els escenaris de negociació política amb aquestes empreses, negociacions que permetin garantir la primacia de l’interès públic i evitar els talls de subministrament davant els interessos privats.

En resum, passar de revisar un cop l’any al voltant del 2-4% a revisar les tarifes tres cops l’any amb propostes d’augment de fins el 50% en dos anys evidència que alguna cosa falla. Alguna cosa falla en el sistema de finançament i en el control públic del servei d’abastament d’aigua. I estic convençuda que el que hem de plantejar és la congelació de les tarifes, com a mínim per aquest 2014, per aturar els augments, així com instar a la Generalitat a revertir la privatització d’Aigües Ter Llobregat, per evitar els encariments produïts per l’empresa que ho porta. Hem d’impulsar en el marc d’Ajuntaments i ens supramunicipals la col·laboració per elaborar protocols per creuar informació de persones i famílies que es troben en situació de fragilitat social, per tal d’evitar que avui i en un futur no molt llunyà aquestes famílies no puguin tenir accés a l’aigua, així com modificar ordenances i reglaments perquè no es puguin autoritzar els talls de subministrament mitjançant el silenci administratiu, és a dir, que no dir res els autoritzi. És des de l’àmbit públic des d’on hem de recuperar la gestió, la informació i el control davant aquestes empreses.

La finalitat de tot plegat ha de ser evitar talls de subministrament, aconseguir que les més de 50.000 persones que avui a l’AMB no tenen accés a l’aigua en tinguin, perquè l’aigua és un dret humà i un bé comú. En cap cas un negoci i una mercaderia.

http://www.iniciativa.cat/bcn/news/47108