Ciutats “listillas”

Smart City és la nova etiqueta de moda conseqüència del nou paradigma tecnològic i comercial. A través del qual les empreses, sobretot les grans, amplien el seu negoci oferint diferents productes tecnològics per realitzar activitats quotidianes i que els diferents governs, especialment, els municipals, adquireixen amb facilitat. Productes, instruments, invents, estris… que bàsicament produeixen més problemes que no pas solucions.

Tractar de delimitar el concepte no és fàcil, però recullo la definició que em va oferir una companya d’ICV amb la que xerràvem d’aquest tema, si més no peculiar, “ciutat listilla”. Crec que encaixa molt bé amb el que suposadament ofereix aquesta nova etiqueta creada bàsicament per generar més negoci als privats. I és aquí on ens hem de fer la pregunta important, es tracta només de màrqueting empresarial?

Donant un cop d’ull als catàlegs de les grans empreses veiem que ha estat incorporat de forma immediata, fins i tot m’atreviria a dir que ja apareixia abans en aquest catàlegs que en les mesures de govern de Xavier Trias. I no m’equivoco.

Dit això, el que ens ofereixen aquests catàlegs sota l’etiqueta de ‘smart city’ són diferents instruments de gestió: d’energia, de transport i mobilitat, d’aplicacions de mòbil o sensòriques. La qüestió de fons és quines necessitats cobreixen aquests productes que cada cop amb més facilitat compren els nostres ajuntaments? Més que cobrir necessitats, semblen productes creats per donar resposta a aquesta obsessió d’innovació tecnològica que tenim, o millor dit per fomentar aquesta obsessió tecnològica que suposadament hem de tenir. Generant noves necessitats de consum, que fins ara no exitien.

En tot cas, el que està clar és que la tecnologia per si sola no ho resolt tot. Posaré un exemple. Aquest nadal el govern de l’Ajuntament de Barcelona (CiU) va avançar l’encesa de llums de nadal. Es van encendre el 22 de novembre fins el 6 de gener. Vam passar de 168 hores a 252. Il·luminant 90 carrers més que l’any 2011. CiU va argumentar que ho feien perquè havien guanyat eficiència gràcies a la tecnologia LED, i gràcies a aquesta eficiència que reduia el consum elèctric podien augmentar les hores d’encesa. Salta a la vista que això sostenibilitat no era. Resumidament, es tractava de tenir millor tecnologia per consumir més. Eficiència sí, estalvi no.

Paradoxalment, pocs dies abans diferents entitats, associacions, escoles i persones vam signar el Compromís Ciutadà per la Sostenibilitat de la ciutat de Barcelona. Un compromís que va néixer el 2002 amb la voluntat de transformar, a través d’un consens ciutadà, la nostra ciutat en una de sostenible. Han estat propostes com a aquesta les que han situat Barcelona com un referent ambiental i sostenible a nivell internacional, gràcies a un lideratge polític que ha incorporat accions i actuacions ambicioses. I deia que és paradoxal que féssim això just als pocs dies de la signatura de la renovació del compromís perquè va ser en aquesta trobada on el representant del govern municipal de CiU animaven als presents a posar bombetes LED a casa seva, no per consumir més, sinó per utilitzar l’eficiència d’aquestes bombetes per reduir el consum energètic.

El que intento explicar amb aquest exemple és que CiU en sap molt de recomanar a la gent què ha de fer, però en sap ben poc de predicar amb l’exemple. Especialment, perquè quan governen tendeixen a confondre les institucions amb casa seva, i es pesen que poden fer i desfer el que els hi vingui de gust. Però l’Ajuntament, com altres administracions, són la casa del poble. I hi ha decisions que hipotequen el futur de les actuals i de les futures generacions. Decisions estratègiques que han de respondre a criteris públics amb un únic objectiu: el benestar popular.

Per això, aquestes propostes d’innovació tecnològica són un altre “cuento chino” per seguir garantint uns beneficis desmesurats a les grans empreses i poques propostes dirigides als veritables problemes de la ciutadania. La forma en la que s’està impulsant la proposta de la ‘smart city’ segueix instal·lada en les lògiques en les que tot surt des dels “de dalt” cap als “de baix”. La lògica en la que uns pocs decideixen per tothom i en base als seus interessos, i no els de majoria. Novament ens presenten dreceres al reptes ambientals que tenim com a ciutat a través d’una tecnologia que lluny de gestionar millor ambientalment els recursos és una gran font d’ingressos.

Els problemes plantejats no són nous, però en canvi, mai les propostes havien estat tan lluny d’intentar resoldre’ls. En cap cas estan orientades a canviar els models: econòmic, social, mobilitat, governança. Es tracta d’incorporar “nous trastos” per gestionar allò que tenim.

Vivim en una ciutat en la que molta gent que no té accés a les noves tecnologies, especialment en els barris populars. Una ciutat on la fractura digital s’eixampla (igual que la desigualtat social), i això significa un accés desigual a la informació i a les decisions. És en aquest punt on trobem necessàries respostes, i tot i la insistència d’algunes persones, no hi ha cap proposta. I alhora,estem desaprofitant tota una feina que dia a dia es desenvolupa als nostres barris, als nostres carrers. Un capital social que ens permetria refer,reinventar i recuperar populament les nostres ciutats, no necessàriament amb grans obres faraòniques, sinó amb petites transformacions i rehabilitacions.

Hem de recuperar el veritable sentit i l’orígen del concepte de sostenibilitat: la crítica als límits del creixement capitalista, que s’ha anat buidant de contingut fins al punt de que a qualsevol cosa li diem sostenible. I per això, hi ha propostes per liderar unes polítiques públiques que a nivell municipal ens permetin reactivar l’economia (des de la responsabilitat ambiental i social), frenar la segregació (obrir el barris, apostar per la mixtura i barreja d’usos), limitar el creixement  i repensar la mobilitat (apostar clarament pel transport públic).

Per garantir l’equilibri entre l’ecologia, l’economia i la cohesió social, hem de prioritzar els criteris de cohesió social i ambiental donat que fa anys que es prioritzen els criteris economicistes per sobre d’aquests. Per això, Barcelona i altres municipis han de deixar d’invertir diners públics en aquest oasis tecnològic que no ens porta enlloc, recuperar el lideratge de les polítiques ambientals i reinventar ciutats i barris on la ciutadania participi de les decisions. Cal defugir la idea de que la ciutadania som consumidors o clients.

L’Ajuntament de Barcelona des de fa dos anys no ha deixat de signar convenis amb grans empreses, ha impulsat la creació d’una Fundació, Bit Habitat, i ha impulsat el City Protocol. Quins són els beneficis que tot això aportarà a la nostra ciutat i a la qualitat de vida de la gent? Ningú ho sap, però molt em temo que cap benefici excepte per qui hi ha al darrere de cada una d’aquestes iniciatives.

Per acabar us deixo el vídeo d’una canço de Nacho Vegas en la que hi ha una idea que comparteixo: “Y exigir que nos devuelvan la ciudad, y reparar esta tristeza desde hoy”. Els barcelonins i les barcelonines tenim  una ciutat  feliç,i no ho podem perdre.