Cementiri de polítics?

Aquesta entrada pretén ser una d’aquelles en les què explico projectes personals, quotidians, socials, carregats de compromís amb els quals he tingut el plaer de trobar-me.

Del primer que us vull parlar és del Playà. L’Albert Playà és un bon amic. Ens vam conèixer fent un curs de teatre i ara, ves per on, acaba d’inaugurar un bloc que us recomano acarnissadament. Vull parlar del seu bloc perquè crec que introdueix algunes reflexions que per mi són importants. Reflexions provocatives però que crec que, més enllà de les seva manera políticament no correcta d’expressar-les, admiro notablement i apunten el que molta gent pensa.

L’Albert va iniciar el seu bloc imaginant que igual que a la vida real existeixen els cementiris d’elefants, o al menys això diu la llegenda, existís també  un cementiri de polítics on les persones que s’han dedicat a la política “poguessin fer l’últim trago i morir dignament, si és que la dignitat i la política encara poden formar parella”. Crec que aquesta és una bona manera de definir el que moltes persones pensen avui de la política i concretament dels que fan política: que és incompatible exercir una responsabilitat política dignament, que la política està podrida.

Aquesta idea ha quedat reforçada pel fort vincle entre corrupció i política que alguns s’han encarregat de forjar descaradament. Francament, la corrupció política em fa fàstic. No ho entenc, no entenc com algú que té una responsabilitat política l’utilitza per treure’n profit, per lucrar-se. Personalment, entenc la responsabilitat política com a responsabilitat d’allò que és públic, d’allò que ens és comú, que és de totes i tots. On la meva funció en cap cas és gestionar o representar, sinó fomentar la cogestió i la participació de la majoria. De garantir la llibertat popular.

Però, el que entenc encara menys és com determinades organitzacions polítiques, determinats governs i determinades institucions no s’atreveixen a condemnar amb fets i no paraules la corrupció política. Fa pocs dies, al Parlament, Dolors Camats defensava una moció per expulsar la corrupció de les institucions, una proposta que deia que les persones imputades per un cas de corrupció política havien de ser rellevades en els seus càrrecs de responsabilitat política. La sorpresa va ser que majoritàriament el Parlament va dir no a aquella proposta.

La proposta no era revolucionària, ni extremista, ni incendiària: era una proposta carregada de sentit comú. La meva impressió és que encara hi ha qui pretén justificar aquests comportaments, qui encara creu que la corrupció política no està destrossant el sistema democràtic, liberal i de dret en el què vivim. I no s’ha assabentat que això va de debò i que la gent no tolera ni un cas més de corrupció. Davant d’això, alguns pensem que la política és útil i necessària per combatre la desigualtat, les injustícies i també la corrupció. Una política amb parets de vidre, transparent, on les persones i allò que ens és comú estigui en el centre de les decisions, on la rendició de comptes no sigui votar cada 4 anys i que aquesta votació esdevingui un xec en blanc per a qui és votat.

Personalment, crec en la política perquè crec que pot oferir unes condicions de vida més dignes a l’Ibra i als seus companys que ocupen una nau al carrer Puigcerdà del barri del Poblenou. Crec en la política que aconsegueix que en aquest assentament on viuen més de 400 persones hi arribi l’aigua corrent, i no crec en la política que els hi roba aquesta aigua.

Crec en la política que defensen el Toni i l’Elena, una parella de Nou Barris, que tenen valors i estan compromesos amb el seu entorn. El Toni treballa en una cooperativa de consum ecològic, després d’haver estat a l’atur, l’Elena és metgessa i viu en primera persona les retallades en sanitat. Cada dia treballen per transformar la societat que els envolta, i tot i les dificultats tenen un somriure que enamora.

I crec en la Clarisa, l’Anna i la Lourdes. Tres dones que no estan soles. Dones que acompanyen moltes treballadores sexuals, que les dignifiquen cada dia. Dones que podrien haver claudicat,donat que les dificultats i traves superen amb escreix l’ajuda. Però la seva lluita, la resistència per oferir la dignitat a un col·lectiu sovint perseguit i criminalitzat els hi dóna força per continuar.

Per això, amic Albert, segueixo creient en la política. En una política feta d’una altra manera. En una política feta per persones quotidianament, dins i fora de les institucions. Una política en la que gent com tú, amic Albert, hi teniu molt a dir. I així entre totes i tots recuperar el lligam, que mai s’hauria d’haver trencat, entre dignitat i política. Perquè per canviar el món necessitem fer política, perquè com diu Quim Brugué: És la política, idiotes!