Voler construir

Acabo d’arribar a casa després d’una trobada. No d’una trobada qualsevol, una de molt necessària. Una que caldrà repetir, de forma sovintejada i des dels diferents i plurals nivells d’acció política. Ha estat una trobada atípica. Pocs “què podem fer per vosaltres?”. Molts “necessitem un procés reconstituent”. I també, per la sinceritat. La sinceritat amb la que les diferents persones que ens hem trobat hem expressat amb la veu (intervencions molt valuoses totes elles) o amb els gestos (aplaudiments, assentiments) unes idees, una manera de viure determinats fets o una necessitat urgent: la de construcció en comú d’un subjecte social i polític que recuperi la sobirania popular.

Algunes persones hauran seguit aquesta trobada pel morbo que podia generar, que en generava. Un cara a cara, com el definia Ismael Peña, públic entre moviments socials i ICV-EUiA, concretament els nostres diputats i diputada al Congrés, no és habitual. Malgrat si que ens trobem habitualment amb molts moviments socials, entitats i plataformes. Però una cosa no treu l’altra. I la veritat és que una trobada com aquesta era necessària, una trobada on poder-nos parlar a la cara. Tot i així, encara queden coses pendents, crec que avui ha estat el punt de trobada per fer emergir més ganes de compartir reflexions, sentiments, justificacions…

Personalment, he arribat a casa més convençuda en base a tres idees que ja fa temps que defenso:

  1. Hem de perdre vergonya i prudència, i guanyar contundència. La confrontació democràtica passa per dir les coses tal com són i defugir dels eufemismes i del bon rotllo i la solemnitat institucional. Les institucions són populars, o no seran. I les persones que temporalment desenvolupem funcions institucionals hem de ser una extensió del conflicte social i popular del que formem part en qualitat de ciutadanes. La lògica de la representativitat perd sentit, ara el context clama per la participació directa de la ciutadania en tot allò que és política.
  2. Com organització política entomem els errors, perquè n’hem comés: algunes decisions que  es van prendre durant la gestió del departament d’Interior a mi tampoc em van agradar, com per exemple no il·legalitzar les bales de goma. Ho assumeixo. Com també moltes persones del moviment 15M van assumir que el 15J al Parlament es van cometre errors, i el 25S al Congrés tot va sortir millor. Però sobretot crec que, amb les nostres diferències, som gent que volem transformar la societat i les organitzacions, i en concret ICV i EUiA, són els instruments que hem escollit per fer-ho. Però, en cap cas són un fi en si mateix. Per tant, com a col·lectiu hem d’estar disposats a esmenar-nos. I ho estem, ho fem. Tenir els errors comesos ben presents és allò que ens permet qüestionar-nos el present i actuar en conseqüència. Com també els encerts, amb els que hem transformat injustícies. Sabem on anem perquè sabem d’on venim. Treballem pel futur, un futur en construcció.
  3. Per acabar, m’agafo al mandat que ens feia el Jaume Asens: tenim (totes i tots) una responsabilitat històrica per iniciar un procés que capgiri la realitat. Un procés que construeixi l’ESPERANÇA.

Repetim?

Us deixo el vídeo de la trobada: